No sé quan va començar la moda del brunch de cap de setmana a Estats Units, però en tot cas jo mai m’hi vaig aficionar quan vivia a San Francisco. Bàsicament perquè a) sempre tocava fer cua durant més d’una hora a tots els restaurants bons/macos/interessants, i em nego a esperar tanta estona per menjar ous b) per més bons que estiguin els ous, els preus de brunch costen de justificar c) si t’aixeques tard, mengis el que mengis ja estàs fent un brunch a casa i amb més comoditat (pijama!) però sense ser tan guai, això sí… Però com que tant en M com jo fem anys aquesta setmana, i havia vist dos blogs que m’agraden molt (El Comidista, del que sóc molt “fans”, i La hora del bagel) recomanaven un lloc molt a prop de casa anomenat Picnic, doncs les ganes de sortir a celebrar una mica i la proximitat ens han fet decidir de provar-lo.
La gràcia del brunch és no haver esmorzat abans, però avui ens hem despertat més aviat que altres diumenges per culpa dels maleïts veïns de dalt, així que ens hem plantat al Picnic tan bon punt obrien la porta. O sigui, a les 11:30 del matí. El restaurant estava buit, però la que em sembla és la propietària ens ha dit que sense reserva només podíem seure a un lloc concret de la barra o a un altre lloc concret de cara a la finestra, tots dos amb cadires altes. Com que la barra ens donava una vista directa de la “cuina”, hem triat aquesta opció. De seguida ha vingut un que hem deduït que era el co-propietari a demanar-nos què volíem beure, però com que ja havíem begut té a casa no teníem ganes de beure res. Al cap de dos minuts, una altra persona ens ha tornat a demanar què volíem beure. Com a detall curiós, que no sorprenent en un lloc d’aquestes característiques, aquestes tres persones tenien totes accent estranger i més tard hem vist que la xef també (segurament italià).
Com que sóc fan dels ous benedict, i a Barcelona no són fàcils de trobar, he estat a punt de demanar-ne (i pel que sembla, els fan bons). Però entre que durant la recent visita a San Francisco en vaig menjar dues vegades, i que em sentia aventurera, he demanat els chilaquiles (11€). Es tracta d’un plat mexicà a base de trossos de tortilla de blat de moro fregits amb salsa de tomata per sobre, porc adobat (pulled pork) i un ou escalfat. D’acompanyament, portava una mica de salsa guacamole i salsa ranxera, a més d’una petita amanida tipus iceberg també amb salsa ranxera. Aquí la foto:
El porc i la salsa estaven molt bons, però l’amanida no tant. Digueu-me maniàtica, però un parell de fulles d’enciam feien mala pinta (amb puntes negres) i els crostons de pa estaven molt salats. Malauradament últimament he notat que pocs restaurants es preocupen per seleccionar les fulles d’enciam que posen a les amanides, i tenint en compte que és una matèria prima barata, ho trobo inacceptable. No tot s’hi val en qüestió d’amanides.
Passo a parlar del que ha menjat en Miquel:
Com que El Comidista recomanava les tomates verdes fregides (5.5€, escrit així), doncs n’ha demanat. És un plat típic del sud dels Estats Units que costa de trobar fora de la zona (fins i tot a San Francisco no se’n troben), cosa que realment no entenc perquè és ben senzill. N’he provat un tros i realment estava molt bo, sobretot el formatge. També ha demanat uns pancakes (6.5€), que ens han semblat molt bons a tots dos malgrat un cert escepticisme inicial ja que a casa ell en fa de boníssims (és un autèntic Rei del pancake).
De “postre” hem vist que hi havia cheesecake amb fruites vermelles (4€). Com que és un pastís americà molt típic que ens agrada a tots dos, fet amb formatge fresc sobre una galeta, hem decidit provar-lo tot i que no pensàvem demanar res més. Ha resultat ser de mida cupcake, però molt bo de tota manera. El podeu veure aquí baix a l’esquerra, a sota de la foto del que teníem just a davant mentre menjàvem. A dalt a la dreta podeu veure un entrepà de gall d’indi que feia molt bona pinta, junt amb altres coses que estaven preparant. A baix a la dreta, una vista del menjador.
Resumint, Picnic ens ha agradat i segurament hi tornarem algun dia per provar més coses. Hem vist que entre setmana fan dinars i sopars, a més de servir copes als vespres fins les 2 de la matinada. En general el menjar ens ha agradat si bé amb algun detall millorable, la RQP és força bona, el local està ben decorat i de manera agradable, i ens han servit ràpid (en menys d’una hora ja èrem fora). Quan hem sortit algunes de les taules reservades encara eren buides, cosa que ens ha fet adonar que ens podrien haver ofert alguna d’aquestes taules amb un avís de que al cap de X temps estava reservada. El servei ha estat bastant bé, però estant just davant de la cuina i de la caixa no era gaire difícil. No obstant, ens ha semblat que tenen molta gent treballant i amb una certa manca de coordinació. La propera vegada que hi anem definitivament no serà en cap de setmana.