Al mes de juliol en M i jo vam fer una escapada llampec al Priorat, una comarca que no coneixíem gaire i que ens va deixar amb la mel als llavis. O sigui, amb ganes de tornar-hi amb més temps. Aquesta ocasió va sorgir fa un parell de setmanes gràcies a una trobada de blocaires i altres bestioles de les xarxes socials organitzada per l’Hostal Sport de Falset. Potser recordareu el deliciós sopar que us vaig explicar de l’anterior visita, després del qual quasi vam haver de trucar la grua municipal per treure’ns del menjador de tan bé que vam menjar.
Aquesta vegada, però, l’àpat al qual vam ser convidats els blocaires va ser un esmorzar. Però no un esmorzar qualsevol, no no no, sino un esmorzar com Déu mana, d’aquells que servien de carburant als pagesos per passar-se tot el dia treballant al camp. Ara d’aquests esmorzars se’n diuen “de forquilla”, però bé podrien dir-se esmorzars de golafre o de bon vivant.
Aquesta preciosa llonganissa amb olives negres, tomates i alls fregits és l’esmorzar que em vaig cruspir feliçment junt amb una copa d’un fantàstic vi negre local: el Castell de Falset 2006 de la cooperativa de Falset-Marçà. Es tracta d’un vi negre fet amb un cupatge de 50% garnatxa, la varietat més típica i cultivada de la zona, i la resta parts iguals de cabernet i de carinyena de vinyes velles. Cal dir que és un dels millors vins d’aquesta cooperativa de la DO Montsant que en fa molts de bons i en general també amb una bona relació qualitat-preu. A més, està situada al mateix carrer de l’Hostal Sport i val molt la pena de visitar.
La majoria dels presents a l’esmorzar èrem blocaires de gastronomia i viatges o enoturisme, a més de la propietària de l’Hostal Sport (la Marta Domènech) i l’enòleg del Celler Scala Dei que vam visitar després (Ricard Rofes). Per això vam acabar xerrant molta estona sobre les particularitats del turisme al Priorat i sobre les millors estratègies de comunicació, promoció i gestió dels seus atractius per tal de consolidar l’enoturisme a la comarca. Entre d’altres coses, es va parlar molt de tradició i autenticitat, i de com transmetre aquests conceptes al visitant.
Aquesta conversa em va provocar més preguntes que respostes, i durant dies he estat donant voltes sobretot al tema de l’autenticitat (potser per això he trigat tant a escriure sobre l’experiència d’aquell dia). Quan parlem de viticultura, i sobretot de gastronomia, qualsevol regió d’Europa pot remuntar-se molt enrera i demostrar-ne una tradició pròpia. Però avui en dia la tradició es considera important no tant com al reconeixement de la història sino més aviat com a la recuperació de maneres de fer o productes desapareguts per culpa de la industrialització, de la modernitat i sovint també de la deixadesa. És en aquest context que s’enmarca la recent recerca de molts visitants d’experiències considerades autèntiques, com a un retorn a uns temps anteriors que inqüestionablement eren millors o almenys més deliciosos.
Després d’aquest esmorzar llarguíssim, a l’hora on la gent del carrer se’n anava a dinar, vam ficar-nos al cotxe de lloguer per enfilar la carretera serpentejant que puja a Scala Dei on havíem de visitar el celler del mateix nom. Travessant el paisatge muntanyós cada vegada més dominat pel silenci i una pau remota, l’aire cada vegada més net, s’arriba al llogarret d’Escala Dei (pertanyent al terme municipal de la Morera del Montsant). Passades aquestes quatre cases la carretera s’acaba davant del que havia estat la Cartoixa de Scala Dei, fundada per monjos francesos de l’ordre cartoixana durant la segona meitat del segle XII. Avui d’aquesta cartoixa només en queda la portalada i unes quantes pedres més, però tot i així el lloc té una força misteriosa que impressiona. I, com no podia ser d’altra manera, les ruïnes (que estan en procés de restauració, crec) estan envoltades de vinyes del Celler Scala Dei. I és que, a part de resar tot el dia, què més havien de fer aquells monjos en un lloc tan tranquil com aquest si no fer vi (i beure-se’l, m’imagino!).
El celler Scala Dei es troba al mig del que sembla la plaça del poble, ocupant les antigues estances cartoixanes. En passar per les diferents sales del celler i sobretot per la sala de bótes, es respira un aire especial, com una remor llunyana d’un altre temps. Després em vaig assabentar que la sala de bótes havia estat el magatzem dels delmes, o sigui els impostos de vassallatge que la gent de la regió havia de pagar al prior de la cartoixa que consistien en el 10% de la seva producció d’oli, vi, o del que fos.
El guia “oficial” del celler, en Ferran Mestres, ens va donar moltes més dades històriques interessants del lloc. Una cosa que em va cridar l’atenció va ser el concepte del Priorat històric, o sigui dels pobles sota la influència del prior de la cartoixa, com el “Priorat genuí”. Després l’enòleg del celler, Ricard Rofes que he esmentat abans, ens va ensenyar la maquinària del celler explicar detalls més tècnics sobre la producció de vi. Amb l’interés afegit que es trobaven al bell mig de la verema i per tant el celler estava ple de tines de raïms a mig fermentar. Oh, quina oloreta gloriosa! I quin color tan fantàsticament sanguini!
Una de les coses que més em va agradar descobrir és que tots els vins del Celler Scala Dei tenen garnatxa en el seu cupatge, ja que la consideren no només una varietat autòctona arrelada en centenaris de tradició vitivinícola a la regió, sino també la que més reflecteix el caràcter del Priorat “d’abans” segons les seves paraules. Sobretot perquè totes les vinyes de garnatxa que tenen són d’alçada, entre 500 i 800m. No és casualitat, doncs, que en Ricard portés una samarreta del celler dedicada a aquesta varietat de raïm. I no només ell, també en Ferran el guia en portava una altra també dedicada a la garnatxa. Ja veieu que és l’estrella de la funció.
Una altra cosa que també em va impactar és que, malgrat l’importància que donen a la garnatxa com a varietat autòctona i a fer vins que reflecteixin el Priorat d’abans, el Celler Scala Dei va ser el primer en introduir les tines d’acer inoxidable al Priorat ja a l’any 1978. Lògicament, des de llavors també han anat incorporant tota mena de maquinària i tècniques modernes, però sempre amb dipòsits adaptats a les 41 vinyes que tenen (la més petita de les quals tot just fa 0,2 ha) i no al revés. La terra i els raïms són els que manen. Aquesta evolució tecnològica, doncs, no està renyida amb la franquesa dels vins resultants que transmeten emocions cristal·lines i un paisatge únic. És a dir, la modernització i gran producció que tenen ha estat una evolució natural que no els ha fet deixar de fer vins “autèntics” del Priorat que és del que es tracta.
Sí, el tema de l’autenticitat torna a aparèixer. Ja després de la meva primera visita al Priorat del juliol vaig intentar explicar als escèptics que no havien visitat mai la comarca per què valia la pena fer-ho. Però no vaig tenir gaire èxit, ja que el Priorat no té cap dels atractius turístics “típics” que busquen les masses i em costava de transmetre l’originalitat d’aquell lloc. Però ara, després d’haver reflexionat més sobre el Priorat m’adono que precisament el que el fa tan atractiu és precisament l’autenticitat. No només dels vins, sino també del paisatge, dels pobles, de la gent, del menjar. I no una autenticitat impostada, d’aquella de falsos bistrots francesos o botigues gourmet de pacotilla.
Després de la visita al Celler Scala Dei vam tornar a l’Hostal Sport a dinar on, després d’uns canelons boníssims, el menjar blanc de les postres m’ho va fer veure clar. Un plat tan humil com deliciós, segurament inventat en temps immemorials i que la gent no ha deixat de gaudir des de fa més de 2.000 anys, servit en un senzill platet de terrissa amb nous i avellanes collides per allà prop. Va fer adonar-me que la mateixa humilitat i falta de pretensió del menjar blanc és la que recorre aquest territori tan ferèstec i que alhora produeix tant de plaer. En aquesta època de fusions sense sentit, disseny portat a l’extrem i modernitat sense arrels, l’autenticitat és cada vegada més difícil de trobar i és el que fa tant de l’Hostal Sport, el Celler Scala Dei com tants altres racons acollidors del Priorat, llocs especials als quals no pots evitar de tornar.