Dijous passat en M i jo vam decidir d’anar a passar el dia a Sitges. En M no hi havia estat mai, i jo no hi havia anat des de feia almenys una dotzena d’anys, de la meva època d’estudiant i d’assídua cinèfila que solia anar al Festival de Cinema cada dia mentre durava. Uns amics de Croàcia passaven una setmana de vacances a Sitges i vam decidir que podria ser un bon dia per visitar la ciutat abans d’anar a sopar amb ells. Amb la calor i xafogor d’aquests dies, i sense endur-nos banyador per anar a passar l’estona a la platja, òbviament ens vam equivocar. A més, quasi tots els museus estaven tancats o en obres. La tarda se’ns va fer lentíssima.
Per dinar vam pensar que algun restaurant o altre decent trobaríem, malgrat ser en un poble turístic de la costa. D’entrada vam evitar de mirar als carrers més propers a les platges, on dominaven els menús amb paella sospitosos, tapes a penes dignes del seu nom i demés aberracions culinàries. Després de molt caminar i buscar vam acabar decidint-nos per un petit bar-restaurant en un dels carrers principals del centre, anomenat L’Avinyet. Ens va agradar la decoració moderna i acollidora del lloc, i el fet que no semblava pensat per turistes. En ser més bar que restaurant tenien poques opcions per triar, bàsicament gaspatxo, entrepans de focaccia, una amanida amb formatge de cabra i mitja dotzena del que podríem anomenar tapes d’autor. Ens van dir, però, que al vespre tenen més plats. Amb la calor no teníem gaire gana així que ja ens va estar bé.
Vam demanar dos gaspatxos, que venien servits en gots, dues mini-hamburgueses que eren petites com montaditos tal com veieu a la foto, una torradeta de pa amb tomata amb sobrassada arrebossada (també a la foto), una ració de patates braves i dues Coca-Coles. Tot plegat va pujar 17,30€, quasi tant com dos menús de migdia en un restaurant popular. No obstant, a Sitges no vam saber trobar cap restaurant de menú. I com he dit al principi L’Avinyet és un lloc de tapes d’autor, amb plats molt ben presentats i ingredients seleccionats. De tota manera, les patates braves que veieu aquí baix sí que em van semblar excessivament cares (4,50€ per vuit rodanxetes), però per altra banda fa temps que m’adono que a molts llocs les patates braves tenen preus desproporcionats. Però si només són patates, nens!
En fi, globalment L’Avinyet no ens va entusiasmar però tampoc ens va semblar malament per un dinar en ple mes d’agost a la costa. Algunes coses estaven més bones que d’altres, com ara la sobrassada arrebossada, però el que denotava que tot just van obrir al mes de juny va ser la qualitat del servei. La cambrera anava atabalada i semblava que fos la primera vegada que feia aquesta feina. Esperem que amb el temps millori.
Al vespre els nostres amics ens van portar a un bar de tapes de tota la vida molt conegut, d’aquells amb bótes de vi darrera la barra i el menjar exposat en cassoletes al taulell. Es deia El Cable, i a les 8 ja estava tan concorregut que vam haver de menjar a la barra. Vam demanar mandonguilles, xistorres, calamars a la romana, seitons en vinagre, ensaladilla russa i no sé quantes coses més. Ho vam acompanyar amb un vi de la casa, del Penedès, i ens va acabar sortint per 10€ per persona. Un preu més que raonable, sobretot tenint en compte que tot estava molt bo.
Si algú sap d’altres llocs recomanables per menjar a Sitges, que ho comparteixi!