En un altre blog personal que tenia, una vegada vaig explicar que no m’agraden els pastissos i que tampoc m’agrada que em toquin la pera amb aquest tema. Això va ser el 2007 i des de llavors l’article segueix essent un dels més visitats del blog. Us el tradueixo aquí paraula per paraula, no per intentar reproduir l’èxit de visites de la lliga en pro dels pastissos, sinó perquè s’entengui el context de la meva ignorància militant pel que fa a la preparació de pastissos i rebosteria en general.
Avui vull confessar-vos un terrible secret. No m’agraden els pastissos. Repeteixo: NO M’AGRADEN ELS PASTISSOS. Sobretot els d’aniversari, amb les seves cobertures de sucre de colors i les seves capes interminables de crema, nata, mermelada i altres substàncies empalagoses. M’embafen, els trobo sempre massa dolços i enganxosos. Des que tinc memòria mai m’han agradat. Així que, per més propera que sigui la persona que celebra el seu aniversari o per més entranyable que sigui l’ocasió, sempre rebutjo las insistents ofertes de pastís.
I així porto ja anys i panys havent de justificar el no voler menjar pastís, a cada casament, aniversari o celebració de qualsevol tipus a què he assistit. I no només a una persona, no no no, sino a tots els presents en plan roda de premsa. No n’hi ha prou amb dir “no gràcies” ni “és que no m’agraden”. Tothom assumeix que és per guardar la línia i no paren d’insistir “només un trosset, per provar-lo”, fins que els explico que realment és el gust que no m’agrada. Aleshores em miren horroritzats com si fos una persona poc civilitzada i de qui no ers poden fiar, vaja com si m’hagués criat amb llops salvatges.
Per la majoria de la gent l’única raó humanament acceptable per no menjar pastís és no engreixar-se. Cap altra explicació és inconcebible i automàticament descartada. Que a algú no li agradi el bròquil o les escarxofes és acceptat sense dir ni piu. O fins i tot que a algú no li agradi CAP verdura o CAP fruita (i me n’he trobat a més d’un i una en ambdues categories). Aquí als Estats Units és estranyíssim trobar-te amb algú que mengi de tot i no et surti amb restriccions alimentàries del tipus “és que sóc al·lèrgic a la ceba/all” (d’aquests n’hi ha molts, pobrets), o “els productes lactis se’m posen malament”. I això sense parlar des vegans. Ah, però no menjar pastís per gust (i no per qüestions de pes) és inacceptable.
Massa sovint m’he trobat en la situació de no poder rebutjar un pastís, sobretot a les celebracions d’oficina, i m’he vist obligada a fer veure que me’l menjava per evitar causar una escena. Doncs bé, ja me n’he atipat. Després de tots aquests anys de mals tràngols i baralles verbals amb amants dels pastissos pesats, o d’haver de llençar pastissos a la paperera d’amagatotis mentre fingia menjar-me’ls amb fruïció, dic prou. Prou de coacció i de dictadura pastissera. Menjeu-vos els pastissos que em pertoquen si voleu, però deixeu-me en pau.
