El dimecres la meva mitja mandarina i jo vam celebrar tres anys de casats amb un menú degustació al restaurant Sons & Daughters (que vol dir, Fills i Filles, no em pregunteu per què), a la llum de les espelmes. Des que van obrir aquest restaurant fa una mica menys d’un any havíem volgut menjar-hi però, tot i que el tenim quasi al costat de casa, no havíem trobat una ocasió adient. Tot i els $58 que costa el menú (més $42 si es volen copes de vi que acompanyin cada plat), no ens va decebre.
Cal dir que fora dels restaurants “ètnics”, a San Francisco és molt habitual pagar més de $50 per persona sense vi a qualsevol restaurant mig decent. I des que m’he aficionat a aprendre a cuinar cosetes més complicades a casa, sovint em quedo amb la sensació que no calia buidar-se les butxaques per anar a menjar certs plats com ara pasta ($20 per un plat de pasta? per favor!). Sons & Daughters, però, ofereix una experiència realment especial que de debó podem anomenar cuina creativa o cuina d’autor. No només cada plat conté tota mena de sabors i ingredients sorprenents (i molts que ni tan sols coneixia), sino que estan meravellosament combinats i equilibrats. I també delicadament presentats en plats de diverses mides, i fins i tot a sobre de trosso de pissarra.
Vet-ho aquí un petit recorregut fotogràfic al menú de l’altre dia, que incloïa tres plats i unes postres per persona, a més d’un plat de tonyina crua que ens van regalar pel fet de celebrar el nostre aniversari, dos platets més que van afegir pel mig com a extres, a més d’uns trossets d’una mena de codonyat d’eucaliptus que ens van portar amb el compte.
Aquest és el plat de tonyina blanca crua en qüestió (que en anglès anomenen albacore), que anava acompanyat d’unes rodanxetes de raïm, caviar i una sèrie d’altres cosetes que no recordo què eren.
Aquest era el meu primer plat, que com es pot veure era un tros de foie decorat amb flors comestibles i col.locat al damunt d’una mena de gelatina de cireres i un toc de pasta de gingebre.
El primer plat d’en Miquel era un consomé de pela de patata amb puntes d’espàrrecs verds, bolets que semblaven gírgoles i porros. No el vaig probar però, tot que no sona gaire bé el fet que el plat fos a base de pela de patata, feia molt bona olor i un aspecte encara millor.
Aquest segurament va ser el meu plat preferit, rodanxes d’orelles de mar amb tiretes de salsifí, olives italianes, api i les arrels d’una planta que no coneixia que segons la Wikipèdia es diu repalassa i que semblaven ravenets blancs.
El segon plat d’en Miquel va ser un conill boníssim amb lletsons, fonoll, clares d’ou i maduixes. No tenia gust de cap d’aquests ingredients en particular, sino més aviat com un festival de sensacions diverses que no sabria com descriure.
El meu plat principal va ser un peix a la planxa que ara que ho veix resulta ser truita àrtica (no sé si n’havia menjat mai), amb naps, patates de la mida d’un botó, nyàmeres i una salsa verda que no tinc ni idea de què estava feta però ho lligava tot a la perfecció.
El plat principal d’en Miquel va ser una costella de xai impressionant, acompanyada de brots de falguera (que sorprenentment estan bons), grans d’ordi, escarxofes, gírgoles, verduretes i fins i tot floretes.
Després d’un petit gelat de no recordo què amb trossets d’api caramelitzats per rentar el paladar, el postre em va deixar totalment al·lucinada. Tot i que la foto no sembli res de l’altre món, era un pastís (dolç) de bolets que crec que eren rovellons, amb gelat de tòfona negra, crema de caramel i unes engrunes boníssimes d’origen misteriós.
Els postres d’en Miquel no van ser menys sorprenents, ja que el seu pastís era a base de pebrots. Anava acompanyat de xocolata blanca i ametlles marcona.
En definitiva, vam quedar amb ganes de tornar-hi per probar més coses. I també per tastar el menú amb els vins d’acompanyament, perquè aquesta vegada veníem d’un tast de vins d’Eslovènia i durant el sopar només vam veure aigua. Que per cert, tot i que el servei era de categoria i canviaven tots els coberts, netejaven les engrunes de la taula, etc. després de cada plat, anava servida en ampolles de llet buides. Suposo que van pensar que seria un toc enrotllat perquè el restaurant no semblés massa sofisticat i seriós, però va ser l’única cosa que no em va agradar gaire. Així que si passeu per San Francisco, ja ho sabeu.
és molt bo!