Una de les coses que trobo més interessants de viure als Estats Units, o millor dit en una ciutat més o menys cosmopolita dels Estats Units, és la diversitat de restaurants i manifestacions culturals d’arreu del món — sobretot de països asiàtics la cuina dels quals sovint desconeixia de primera mà. Curiosament, malgrat que Filipines és el tercer país d’origen dels ciutadans estatunidencs nascuts a l’estranger, és una de les cultures més desconegudes dels Estats Units. Fora de les comunitats d’origen filipí, s’entén. Aquí a San Francisco una vegada vaig anar a un restaurant filipí per curiositat i tots els noms dels plats estaven escrits únicament en tagalog i la clientela era exclusivament filipina.
Fa pocs dies vaig descobrir que, per combatre aquesta ignorància general de la història filipina als Estats Units, l’any 1988 el mes d’octubre fou designat mes de la història filipino-americana. Malgrat que fa 23 anys que es celebra, no ha assolit el reconeixement d’altres iniciatives semblants com ara mes de la història negra (febrer), el mes de la història de les dones (març) o el mes de la història oceànica-americana (maig). De tota manera, com que a San Francisco (i molt més a Daly City i a South San Francisco, a pocs quilòmetres al sud de San Francisco) hi ha una comunitat filipina considerable, i també hi ha una oficina de turisme al centre de la ciutat (a poques passes de Union Square), s’han celebrat unes quants activitats al llarg d’aquest mes. Per exemple, a principis de mes va tenir lloc el festival de jazz filipí-americà, i també una fira de llibres filipins.
En el marc del mes de la història filipino-americana, fa uns dies vaig assistir a una conferència d’allò més interessant sobre la cuina de Filipines. La conferència, que va tenir lloc a l’imponent Museu d’Art Asiàtic de San Francisco, era interactiva ja que incloïa tastos dels plats i menges que s’anaven esmentant. La ponent era una experta culinària anomenada Felice Prudente Sta María, autora de diversos articles i llibres sobre cuina filipina (a més d’uns quants llibres infantils). Durant més de dues hores, aquesta senyora va fer un impressionant repàs a diferents moments de la història filipina que han influenciat la seva cuina. Incloent-hi la influència espanyola, és clar. Així, vam tenir ocasió de tastar un arròs a la valenciana molt semblant a la típica paella estàndard. També va parlar de la influència xinesa, britànica i americana. Però va recalcar que la base de la cuina filipina és asiàtica i no res més, malgrat que es nota més en uns plats que d’altres.
Al final ens van passar unes galetes i un suc d’una fruita cítrica boníssima que no havia tastat mai anomenada calamansi. L’objectiu del mes de la cultura i història filipina és ressaltar contribucions econòmiques, culturals i socials fetes pels filipins-americans cap als Estats Units al llarg de la seva història. I en definitiva promoure el coneixement de la història i cultura filipines. Per això no vaig poder evitar adonar-me de que el 99% del centenar d’assistents a la conferència sobre història culinària eren d’origen filipí, i a la fira de llibres també. Potser alguns d’aquests filipins-americans no saben massa del seu país d’origen, sobretot els nascuts als Estats Units, i aquestes activitats són una bona manera de recordar-los la cultura d’on vénen. Sigui com sigui, gràcies a aquesta iniciativa ara conec uns quants plats de la cuina filipina que abans desconeixia. I això per mi és tot un èxit.